divendres, 29 d’abril de 2016

26 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En la interior bodega
de mi amado bebí, y cuando salía
por toda aquesta vega,
ya cosa no sabía
y el ganado perdí que antes seguía.

En aquesta cançó ja no es tracta tant de constatar el fet del matrimoni espiritual, com de descriure una mica la seva vivència i la unió del creient amb el Crist.
El creient, a mesura que es va submergint en aquest món de l’esperit, va perdent els antic hàbits i rutines que fins ara encara anava conservant i arrossegant d’alguna manera. Aquest és un procés llarg que pot durar molts anys i pot passar per moltes nits de l’esperit, perquè no és gens fàcil despullar-se de tot l’home vell. L’hagiografia seriosa està plena d’exemples d’aquest procés dolorós. En el full passat vam veure com li va costar a sant Pau el canvi de mentalitat predicat per Jesús en l’Evangeli. Però, segons els Fets del Apòstols, a sant Pere encara li va ser més difícil deslliurar-se de la seva antiga “religió”. Els primers temps de la seva vida apostòlica semblava talment que nedés entre dues aigües: entre les tradicions judaiques i la novetat de fe exposada amb valentia per sant Pau. Aquest fet, a sant Pau, el posava bastant nerviós. Però, passar del judaisme al cristianisme (ho diem en poques paraules) no li va ser gens fàcil a Pere. Fins que va tenir aquella visió del llençol que baixava del cel amb tota classe d’animals i va sentir una veu que li deia: allò que Déu ha fet pur, tu no ho tinguis per impur, no ho va veure clar. Però, sant Pere era prou sincer perquè, a la fi, veiés la llum de la veritat. Ac 10,15. Certament, no és fàcil per a nosaltres deixar allò que ha estat l’aliment i l’estímul de tota la vida. No és fàcil fer l’opció que et permet dir: vaig perdre el ramat que abans seguia.

Vegem que ens diu R. Panikkar al voltant de temes semblants. En el seu llibre de “La nova innocència”, escriu: Miguel de Molinos comenta el salm 72,22 segons la Vulgata que diu: Vaig ser reduït a no-res i no vaig saber res en absolut. I comenta Molinos: Estant en el no-res, tancaràs la porta a tot allò que no és Déu; et retiraràs fins i tot de tu mateix i caminaràs vers aquella solitud interior ... Fes-te no res! I Panikkar continua dient: Les diverses versions modernes de la Bíblia són prou interessants. Però, l’interessant és l’ús místic del salm i com les traduccions modernes ho esquiven. Les traduccions modernes defugen la possible interpretació que fa referència al no-res. El no-res fa por. Potser és l’innocent aquell que no té por al no-res? La Vulgata ens presenta la relació entre l’anorreament i el no saber, però en aquest no saber s’hi troba l’alliberament. Mentre s’és alguna cosa, el no saber és mortal. Quan no s’és res, el no saber és alliberador.
Així és que, si volem tocar el cel, primer hem de tocar el fons de la nostra feblesa... Si algú vol venir darrere meu, diu Jesús, que es negui a si mateix... Mt 16,24. Sant Joan de la Creu en comentar aquesta cançó, diu que hi ha set graus de perfecció en el matrimoni espiritual i que, a l’últim grau, són pocs els qui hi arriben! En aquest fet, segurament tindríem el desllorigador que ens dóna resposta del perquè - en el fet religiós - malgrat tanta xerrameca, no som capaços de sortir de l’atzucac. El món (la casa de Déu. Jo 1,11.) vol fets i no paraules, i, els fets, són una càrrega massa feixuga per a la nostra poca fe!

Fem ara, una última reflexió en positiu. Aquest matrimoni espiritual del qual ens parla el Càntic, significa la plena unió amb Déu. Es tracta d’aquella Unitat predicada i volguda per Jesús: que tots siguin U...! Jo 17. Tant Panikkar com K. Jaspers contemplen aquesta unitat interior. I la contemplen amb profunditat i bellesa, i ho fan mirant cap enfora. Els citem aquí - encara que sigui d’esquitllada - per defugir d’una contemplació, tal vegada, massa intimista produïda per una possible lectura superficial de sant Joan de la Creu que ens parla del celler interior. No es tracta de mirar-se el melic, sinó de mirar el món. I abans de citar a aquests dos autors, recordem, per introduir-los, la dita de Saint-Exupéry: L’amor no és mirar-se l’un a l’altre, sinó mirar tots dos en la mateixa direcció.

La Unitat perfecta no es pot viure, si no és en el si de la Trinitat. Mirem, doncs, de tenir en compte aquests dos valors. Això és el que ens ajuden a fer els dos autors citats. K. Jaspers parlant de l’U ens diu: L’U no exclou res, perquè res no està fora d’ell, perquè tot és per ell. L’U no es fa cap propaganda, sinó que actua indirectament en entrar els homes en relació els uns amb els altres. L’U es realitza en la mesura en què els homes aconsegueixen comunicar-se entre si. Aquesta Unitat que no prescindeix de la diversitat, sinó al contrari, la necessita, és exposada també per R, Panikkar. La Trinitat de Panikkar és Déu, Home, Cosmos. I segons aquesta visió, el món no és una cosa de fora, una cosa per la qual es pot interessar l’home, sinó que és quelcom que forma part de si mateix. I per tant, això vol dir que el creient no pot viure plenament la seva unitat en Déu sense els altres.

Panikkar ens parla de quatre elements: Sóma – Psychê – Pólis – Kósmos: cos, ànima, poble, món. Els quatre elements pertanyen a la meva naturalesa... Jo no sóc pas més cos que ànima, que poble, que món... Tot és una totalitat. Recuperar la consciència d’aquesta unitat és absolutament essencial... Llavors la interioritat deixarà d’estar en oposició dialèctica amb l’exterioritat. Ho diu molt bé aquell passatge de “l’Evangeli de Tomàs”: El reialme vindrà quan de dos en fareu un, quan l’interior serà com l’exterior i l’exterior com l’interior... L’espiritualitat s’ha de tornar total... El diví, a l’home, no li és pas una especialitat; no li és pas una altra cosa entre les altres coses... És en la mateixa “quaternitat” dels quatre elements que defineixen l’home on es troba el diví. Panikkar no diu té, sinó és. No diu té cos, té ànima, té comunitat, té món, sinó que diu: és cos, és ànima, és comunitat, és món.


Podríem acabar interpretant d’aquesta manera el pensament de l’Autor: Fora d’aquesta Trinitat: Déu, Home, Cosmos, no hi por haver veritable Unitat. I si no hi ha Unitat, no hi pot haver Pau, i si no hi ha Pau, no hi pot haver felicitat, ni justícia, ni amor, ni saviesa, ni res de res.