divendres, 29 d’abril de 2016

27 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

El món espiritual és molt ric en matisos i sempre queden coses per dir. Quan sembla que ja està tot dit sobre el tema que estem tractant, resulta que, un cop llegida la cançó que segueix, hom s’adona que encara queden detalls per aclarir o matisar. Seguirem, doncs, però sense intenció de copiar massa literalment el comentari de san Joan de la Creu.
Allí me dio su pecho,
allí me enseñó ciencia muy sabrosa,
y yo le di de hecho
a mí, sin dejar cosa;
allí le prometí de ser su esposa.

Per poder gaudir a fons d’aquesta ciència saborosa, cal formar en el nostre interior un buit, una gran capacitat d’humilitat i, així, preparar una morada digna del Senyor. I cal anar al fons del fons de la consciència fins a trobar-nos amb el pur inconscient. Aquest inconscient que, segons Schelling, imprimeix a les nostres accions lliures la seva identitat. Cal anar a aquest fons que ens permeti viure “d’instint”, però, no de l’instint animal, sinó de l’instint superior propi de l’Home Nou. És tracta de viure “la nova innocència”.
En aquest lloc, el creient pren plena consciència de l’amor i de la bondat de Déu. Perquè, no és que Déu, ara, hagi canviat de tàctica i es manifesti d’una manera diferent. Déu És el que És, tant avui, com ahir, com demà. Ell sempre és el mateix. Som nosaltres els qui ens apropem a la seva presència o la defugim.

Aquest contacte íntim amb Déu esdevé quan el creient en el seu esforç per cercar i voler saber més i més, percep que, malgrat els seus esforços, no toca fons i perd el domini que creia tenir de les coses i de si mateix: ... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, i s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida... Teilhard de Chardin. I continua dient aquest gran mestre espiritual: No arribem - en el camp de l’acció o en el del pensament - a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.
A Déu, diu sant Agustí, el trobem en el més interior del més íntim de nosaltres. Interior intimo meo.
Alguns textos ens poden ajudar a aprofundir aquests pensaments:

Escoltem primer Fray Luis de León:
Aqueste deleite que Dios en los suyos produce es llamado con nombre de avenida y de río, como cuando el salmista decía que da de beber Dios a los suyos un río de deleite grandísimo. Porque en decirlo así, no solamente quiere decir que les dará Dios a los suyos grande abundancia de gozo, sino también nos dice y declara que ni tiene límite aqueste gozo, ni menos es gozo que hasta un cierto punto es sabroso y, pasado dél, no lo es; ni es, como lo son los deleites que vemos, agua encerrada en un vaso que tiene su hondo, y que, fuera de aquellos términos con que se cerca, no hay agua, y que se agota y se acaba bebiéndola, sino que es agua en río, que corre siempre, y que no se agota bebida, y que, por más que se beba, siempre viene fresca a la boca, sin poder jamás llegar a algún paso adonde no haya agua, esto es, donde aquel dulzor no lo sea. De manera que, por ser Dios infinito, y bien que sobrepuja sin comparación a todos los bienes, se entiende que, en el alma que le posee, el deleite que hace es entre todos los deleites el mayor deleite, y por razón de ser nuestro último fin, se convence que jamás aqueste deleite da en cara.
Escoltem ara Teilhard de Chardin que, en un llenguatge més proper i que no ens deslliga mai de la terra en la qual vivim, ens diu coses semblants:

Ets tu, Déu meu, qui per mi (i molt millor que el meu esperit no ho fa amb la matèria que anima) vivifiques de la teva omnipresència les miríades d’influències de les quals jo sóc a cada instant l’objecte. En aquesta vida que brolla en mi, i en aquesta matèria que em sosté, hi trobo quelcom millor que els teus dons: t’hi trobo a tu mateix, a tu que em fas participar del teu Ésser i que em vas esculpint.