divendres, 29 d’abril de 2016

14 – 15 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Seguint l’esquema de sant Joan de la Creu, posem aquí dues estrofes juntes del Càntic.

Mi Amado, las montañas, la noche sosegada
los valles solitarios nemorosos, en par de los levantes de la aurora,
las ínsulas extrañas, la música callada,
los ríos sonorosos, la soledad sonora,
el silbo de los aires amorosos; la cena que recrea y enamora.

El que farem avui d’entrada és situar-nos en el pensament de l’autor, i posarem l’atenció en dues coses: una, serà analitzar la terminologia pròpia de la mística d’aquell temps i l’altra veure l’aplicació que torna a fer sant Joan de la Creu de la naturalesa en la seva ensenyança espiritual. Ho farem amb quatre pinzellades i una mica a grosso modo.

El místic carmelita, en aquestes estrofes, ja dóna el caràcter de d’esposori espiritual a l’estat actual que frueix l’ànima. Un estat en el qual l’ànima gaudeix d’uns béns indicibles, sense el desassossec d’abans, encara que no d’una manera estable i continuada.
No pensem, però, que aquest estat és l’últim. Els místics distingeixen entre esposori i matrimoni espiritual. L’esposori (emprant ara la terminologia teresiana) és l’estat que viuen aquells qui estan a les sextes morades. En canvi el matrimoni espiritual o la unió transformant és l’estat últim i es troba en les sèptimes morades del Castell Interior. L’estat de matrimoni espiritual és bastant més elevat que l’anterior. Per tenir una idea de conjunt direm que, d’aquestes set morades (seguim amb la terminologia teresiana, interpretada pels seus comentaristes) les primeres quatre pertanyen a la vida anomenada ascètica i les tres últimes a la vida contemplativa. L’etapa ascètica és la de les virtuts; la contemplativa, la dels dons de l’Esperit Sant. Segons alguns autors, allò màxim a què aspira la majoria del poble creient, incloent-hi els seus pastors, és arribar a les quartes morades. Això vol dir que ja en té prou d’arribar a mitja muntanya. Ara bé, les estances de les tres últimes morades que són molt més amples, cada una d’elles, comparades amb les primeres, és on hi podem trobar l’Evangeli. Aquest és el drama! Perquè, des de les quartes morades només podem arribar a ser cecs que guien altres cecs. Mt 15,14. El món de l’Esperit, amb tota la seva riquesa de llum i sentiments ens queda desconegut. Ens acontentem amb ser bons ascetes. Ens quedem en el món de les dretes i esquerres; dels tradicionals i dels renovadors. És el món que s’alimenta de la informació i en el qual el punt de referència per a distingir els bons dels dolents, són les formes externes. En aquest món, tot just comencem a veure els altres com arbres que caminen Mc 8,24., i difícilment – quan formem part d’un col·lectiu - els tractem com a persones. Sovint els tractem com objectes en benefici del propi conjunt.

En canvi, els qui es troben en l’estat espiritual comentat per sant Joan de la Creu en aquestes estrofes, comencen a gaudir d’aquella pau interior que fa possible la convivència entre la vaca i el lleó, perquè el seu cor net els permet tenir un coneixement que és coneixement de Déu. Un coneixement que omple tots els seus sentits com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,8-10. Aquests veuen en la natura coses que nosaltres no veiem. Els qui viuen aquestes experiències espirituals viuen un altre món: estan en el món, però no són del món. Jo 17, 14-16. Aquestes persones viuen la solitud i la incomprensió i, sovint, el rebuig de la societat que els envolta. I, si són actius, se’ls titlla de franctiradors o de gent que, fent un esforç de bona voluntat, intentem suportar per caritat. En el fons, però, el que volem amb aquesta condescendència, és assegurar-nos una consciència tranquil·la en el nostre estat d’àuria mediocritat.

L’altre aspecte que volem destacar del comentari que el sant carmelita fa d’aquestes estrofes, és el seu llenguatge tant proper a la naturalesa. Pot considerar- se, fins i tot, sorprenent degut a l’opinió que es té de sant Joan de la Creu com l’autor de les “nadas”: no-res, no-res, no-res, que és l’eslògan que ell posa – en el seu gràfic - en el camí de pujada del Mont Carmel. Es diu que Teilhard de Chardin, que va ser tan amant de la naturalesa, no simpatitzava gaire amb sant Joan de la Creu, precisament degut a aquesta opinió d’asceta rígid que es tenia del sant carmelita. En realitat era tot el contrari segons testimonis presencials de la seva vida personal. Escoltem el que ens diu i veurem com n’és, d’agosarat i humà, el seu llenguatge: En elles l’esposa diu que l’Estimat és totes aquestes coses en ell mateix i que no és per a ella, perquè l’ànima, a través del que Déu sol comunicar en excessos com aquests, sent i coneix la veritat de l’expressió de sant Francesc: “Déu meu i totes les coses”. I com que Déu és per a l’ànima totes les coses i llur bondat, la comunicació d’aquests excés s’explica en les cançons per mitjà de la comparació amb la bondat de les coses, com s’anirà fent en cada vers. Això vol dir que tot el que aquí s’explica es troba en Déu de manera eminent i infinita, o, més ben dit, cadascuna d’aquestes grandeses que es diuen és Déu, i totes plegades són Déu. Un cop llegit aquest text pensem que no hi ha tanta diferencia entre aquest llenguatge i el de Teilhard de Chardin o el de Raimon Panikkar quan, aquest últim, es refereix al Món com un element o aspecte de la Trinitat. (Cf. La Trinitat)

Complementarem aquí les paraules de sant Joan de la Creu amb uns pensaments semblants d’autors més actuals per enriquir el pensament amb un llenguatge més proper a nosaltres en el temps. És el filòsof Emerson qui ens diu:
¡De quina manera plàcida i genial capta la ment una darrera l’altra les lleis de la Física! ¡Quines nobles emocions dilaten el mortal quan entra en els concilis de la creació i sent, mitjançant el coneixement, el privilegi de SER! El seu discerniment el purifica. La bellesa de la naturalesa resplendeix en el seu propi pit. Quan així ho percep, l’home es fa més gran...
Els objectes materials s’ajusten a les premonicions de la raó i reflecteixen la consciència. Totes les coses són morals, i en els seus canvis il·limitats, hi ha una referència incessant a la naturalesa espiritual. Per tant, és una naturalesa gloriosa en forma, color i moviment, perquè cada planeta en el confí dels cels, cada canvi químic des del cristall més tosc a les lleis de la vida, cada canvi de vegetació des del primer principi de creixement d’una fulla als boscos tropicals i a les antediluvianes mines de carbó, cada funció animal des de l’esponja fins a Hèrcules, insinuen o proclamen a l’home les lleis del que és bo i del que és dolent, i repeteixen els Deu Manaments. Per això, la naturalesa és aliada eterna de la religió i presta totes les seves pompes i les seves riqueses al sentiment religiós.

Però, no ens quedem en la superfície. Aquest Joan de la Creu que avui ens parla tan meravellosament de la natura, continua essent el místic de les “nadas”. I és que tot té la seva mesura i el seu lloc, també en el món de l’esperit. Potser unes paraules d’Ernest Cardenal ens poden ajudar en aquests sentit:
Protons i neutrons dansen formant figures meravelloses als nostres ulls, com les figures d’un calidoscopi. Però il·lusòries com aquestes, perquè no són sinó pedres de colors que brillen un instant davant la llum del sol, que és Déu.
Aquest món és només figura. Figures reflectides en el fons d’una cova, havia dit Plató. Figures reflectides en un llenç de cinema o de televisió, diríem nosaltres.
Percebem fugaces imatges sensorials, amb els ulls, les oïdes i el tacte, en el llenç dels sentits, però allò no és la realitat. La mort serà per nosaltres la fi del programa i el retornar a la realitat. I mentrestant som en el món com infants embadalits davant la televisió.

La realitat és Déu, que és obscur, i no el podem aprehendre amb els sentits ni amb la imaginació ni amb la ment. Només el podem aprehendre en l’obscuritat de la fe. Bé que la fe no és una obscuritat, sinó una llum invisible que penetra la realitat, més enllà d’on penetra la llum que nosaltres percebem.