LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

 

UNA MIRADA AL MÉS ENDINS                               

Paraules i pensaments. 

Paraules i pensaments sobre la vida. Però, quina vida? Podem parlar de la vida dels sentits, de la vida intel·lectual o de la vida de l’esperit. Aquestes són les tres dimensions de l’ésser humà de les quals parlen alguns pensadors.

Volem parlar aquí de la vida de l’esperit. A aquesta vida també l’anomenem vida interior, malgrat que, d’acord amb alguns autors com P. Tillich o Merleau-Ponty, “vida interior”, en aquest context, és una expressió inadequada,  ja que en la vida de l’esperit els conceptes d’espai i temps no tenen sentit... passa, però, que dins del llenguatge simbòlic al qual estem acostumats, aquesta expressió ens ajuda... i es fa imprescindible i, de fet, els grans autors la fan servir.

Sempre que parlem d’algun aspecte de la vida humana en parlem des d’una perspectiva concreta, des d’un punt de vista que és el lloc on ens ubiquem nosaltres, espiritualment parlant. Aquest lloc és el nivell de consciència en el qual vivim i des del qual pensem i parlem.

 

Si aquells pensadors a qui escoltem o llegim viuen en un nivell de consciència superior al nostre, difícilment els entendrem i el més segur és que donem un sentit diferent a les seves paraules. Això passa amb els Evangelis. Aquests escrits que molts cristians saben de memòria... ¿diuen el que nosaltres (i la nostra institució religiosa) pensem que diuen? ¿No passa, més aviat, allò que va dir Jesús als seus deixebles parlant de la gent en general: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen?  Mt 13,13.

 

En realitat (és una impressió personal) quan escoltem l’Evangeli, és com si “sentíssim tocar campanes”. La seva ensenyança queda lluny de la nostra manera d’entendre i de celebrar la fe i de viure la religió.  

Hauríem de recordar algunes nocions bàsiques sobre la naturalesa de la vida. Hi ha dos elements a tenir sempre en compte. Són: el contingut essencial i les formes d’expressió. Val a dir: la vida i l’expressió de la vida, la fe i l’expressió de la fe, l’amor i l’expressió de l’amor, els actes i les actituds...

Generalment ens quedem en les formes, en els actes... Així, quan es parla de renovació i s’intenta superar les maneres anacròniques d’expressar la fe, el nostre pensament i les nostres preocupacions es limiten al nivell de les formes: el vestit segons l’expressió de Jesús... Mt 9.16.

 

En les narracions dels Evangelis, algunes anomenades miracles, hi veiem i així ho considerem, actes que Jesús va fer, i és que llegim literalment uns textos que haurien de ser llegits simbòlicament, ja que es tracta d’escrits espirituals... i el llenguatge propi d’aquells escrits és el simbòlic i el llenguatge simbòlic es refereix a les actituds...  

Repetim: En els moments actuals en els quals tots busquem una altra manera més sana i coherent de viure i de practicar la religió, els qui hi estem interessats... serà bo tenir en compte el contingut essencial de la fe i no quedar-nos només en les formes i maneres externes de viure-la i de celebrar-la.

  

I això fa necessari veure les coses des d’un nivell superior de consciència. Alguns pensadors sembla que ho veuen així. Per exemple R. Panikkar en un moment dels seus escrits, diu el següent: això que diem només es pot comprendre des del “tercer ull”. És a dir: des del tercer nivell de coneixement, segons l’escola de sant Victor, a la qual ell fa referència alguna vegada. I Marià Corbí posa per títol a un dels seus llibres, el següent: “Paraules des del silenci”. No diu paraules sobre el silenci, sinó des del silenci...

 

No podrem comprendre els Evangelis si no ens posem en la mateix altura espiritual dels savis i profetes que els van escriure.

Si no tenim en compte això, pot passar que el llenguatge que, en principi, és l’eina que ens ajuda a conèixer i entendre allò que ens diuen els altres i a relacionar-nos amb ells, es torni l’obstacle que ens en separi i ens n’allunyi encara més. I això és el que està passant, malgrat els esforços i la bona voluntat d’alguns d’aquest món espiritual o religiós.

 

Sovint ens passa, però, que no sabem ben bé quina cosa volem dir quan parlem de llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic no és un llenguatge figurat sense contingut real...  Quan el context des del qual parlem és la vida espiritual, el llenguatge simbòlic es refereix a coses del món espiritual tan reals (o més) que les coses que en diem materials o físiques, a les quals ens referim amb un llenguatge que en diem literal... El llenguatge simbòlic es refereix a la intencionalitat dels nostres desigs i esperances.

 

Cada text va acompanyat del seu context. El context propi de la vida espiritual és el contingut essencial de la vida. El llenguatge conceptual, intel·lectual, fa referència a les formes d’expressió. Que és el context en el qual solem viure i parlar. 

Això ho deixarem aquí i ja ho seguirem amb altres escrits si la salut ens ho permet.

   

8 – LA PLENITUD DE L`ESSER HUMÀ

El llenguatge espiritual o simbòlic és el llenguatge propi de les coses de l’esperit. Per tant, quan es llegeixen i interpreten “literalment” els anomenats textos sagrats es deforma la veritat.

Quan ens col·loquem en el món de l’esperit, entrem en el món de l’eternitat. L’eternitat viscuda en el temps. Optem pel silenci de les nostres certeses habituals; deixem la riba per anar a fons en el mar immens de la vida...

De semblant manera que sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formes doctrinals, podem dir que la religió es troba més enllà de les religions. La paraula està més enllà dels conceptes. Malauradament i degut a la rutina i el temps la religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. Panikkar

Hem confós el concepte amb la paraula. Però, la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida, diu Pau. Hem assimilat el vestit amb el cos; les formes culturals amb l’essència de la vida i, a l’hora de portar a terme una renovació religiosa ho fem posant un pedaç de roba acabat de teixir en un vestit vell, hem posat vi nou en bots vells...  Cf. Mt 9,16-17. Ara bé, el vi nou s’ha de posar en bots nous, diu Jesús. Si no tenim clara quina és la naturalesa de la vida espiritual, totes les formes noves que inventem seran com pedaços incoherents... I la coherència en aquest món de l’esperit és essencial per poder assolir i viure la veritat.   

La voluntat segueix aquella veritat que li proposa l’intel·lecte. El creient actua d’acord amb el seu nivell de consciència, des del qual, fa possible un determinat valor ètic i espiritual dels seus actes.

El llenguatge que s’ha fet servir en el si de la nostra cultura religiosa, ha format -o deformat- durant segles i fins el dia d’avui la consciència del poble fidel... Aquest llenguatge ha propiciat una manera d’entendre les coses com si fos l´única acceptable per al bon comportament.

Hem de canviar el llenguatge. En el món de l’esperit el valor “quantitat” ha de donar pas al valor “qualitat”. Les coses es valoren per la seva qualitat no per la quantitat. Així, per exemple, la paraula universal o catòlic no vol dir que tot el món hagi de pensar igual, sinó que cada individu, cada persona tingui o aspiri arribar a la plenitud de l’ésser.

Un altre exemple. Agustí, parlant de la Trinitat, diu: “Aquell que enumera s’equivoca”. De manera semblant Panikkar diu: Déu no és ni “un” ni “tres”. No és qüestió de números. L’U no és un número... és l’expressió de la unitat i per tant la seu de la intel·ligibilitat.  

Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la “Font” del que és, allò que És i el seu propi “Dinamisme”; Pare, Fill i Esperit; el Diví, l’Humà i allò Còsmic; la Llibertat, la Consciència i la Matèria... La realitat és trinitària. Per tant, els humans, tots, formem part, estem dins d’aquesta única realitat trinitària. No n’estem fora. No som una altra cosa... Malgrat tot, la individualitat i la personalitat de cadascú no solament resta en peu, sinó que és necessària per a la unitat del Tot.

7 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Els dogmes són formes conceptuals a través de les quals les institucions religioses expressen doctrinalment la seva fe. Però, la fe, com diu sant Tomàs, es troba més enllà de les formes.

Una de tals formes més conegudes i al mateix temps més enigmàtiques de la nostra religió és la que s’anomena Santíssima Trinitat.

Ara bé, segons la intuïció de Panikkar fonamentada en la tradició i en l’estudi de les religions en general, la Trinitat deixa de ser un dogma abstrús per convertir-se en l’experiència humana primordial. La qual cosa evoca una nova manera d’entendre la religió i de viure la fe.     

Sense deixar d’esmentar la Trinitat immanent: Pare, Fill i Esperit Sant, l’autor posa l’atenció en la Trinitat transcendent: Déu, Home Cosmos i que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica.

No parla, per tant, d’aquella doctrina incomprensible per la raó i de poca o nul·la   incidència en la vida pràctica, sinó d’aquella visió espiritual que forma part de la vida i que té incidències en els actes i en la manera d’ “enraonar”, de pensar i de reflexionar del creient.

Evoca una idea més humana i, paradoxalment, també més divina i que implica no solament una adhesió intel·lectual, sinó una acció social i una actitud personal de relació amb els altres i amb  el món material. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.  

Segons aquesta manera de pensar, l’actitud del creient envers Déu és completament diferent. Ens indica que formem part de la divinitat: som fets parçoners de la naturalesa divina, ens diu sant Pere  2P 1,4. sense perdre res de la humanitat... Això no és panteisme. Per al panteisme tot és Déu. En canvi, segons la intuïció de Panikkar: tot és diví: Déu, l’Home i el Cosmos, però cadascú amb la seva pròpia autonomia...   

El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir, diu Panikkar és, evidentment, l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

La intuïció neix de l’experiència percebuda en les profunditats de la consciència en el context cultural de la pròpia tradició:  

Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

L’actitud pròpia del lector és la d’escoltar a algú que ens vol fer partícips de la seva experiència personal. Cal escoltar-lo amb llibertat i responsabilitat. Ningú no pot deixar en mans d’un altre el seu destí. Només el podem deixar en mans de Deu...

Aquí hauríem de recordar de nou que el llenguatge “místic” és el llenguatge simbòlic, no el literal. En el context espiritual les paraules no són signes convencionals, sinó símbols nascuts de l’empatia amb la naturalesa de la realitat i de la vida. En aquest nivell de consciència no és la quantitat, sinó la qualitat, el valor que dóna sentit a les paraules que es fan servir.   

Els humans ens comuniquem a través del llenguatge. . Cal però saber llegir i copsar el sentit de les paraules d’acord amb el context en el qual foren escrites o dites. Per entendre el sentit literal de les paraules calen coneixements; per copsar el sentit simbòlic és necessària la puresa de cor; dit amb altres paraules: és necessari gaudir d’un nivell superior de consciència. El sentit literal fa referència a les coses materials; el sentit simbòlic a les espirituals.

6 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Parlem de la plenitud de l’ésser humà i de la naturalesa d’aquesta plenitud. I allò que trobem com l’element que sustenta tot el conjunt de l’ésser humà no és una substància sinó una relació. L’home és un ésser relacional. No hi ha un jo sense un tu. Ni Déu sense l’Home ni l’Home sense Déu,

En aquest Tu apareix Déu i el Món. Un Déu més enllà dels conceptes i un Món més enllà de les coses que estan en el món.

Aquí volem recordar la intuïció de Panikkar que ell anomena: Trinitat cosmoteàndrica i que és Déu, Home, Cosmos i que proposa com experiència humana primordial. En aquesta experiència trinitària hi trobem la plenitud de l’ésser humà.

Parlem de relació. Però, ens hem de preguntar com ha de ser aquesta relació...

Seguint la terminologia de Buber diríem: l’altre no solament és un allò, un objecte, sinó un Tu, una persona que forma part del meu jo. Buber ens parla de dues paraules primordials: la que fa referència al Tu i la que fa referència a l’allò... l’home pot contemplar la naturalesa simplement com un objecte o bé com formant part de la seva experiència humana original. Això últim requereix maduresa. No és fàcil. En aquest sentit podem entendre les paraules d’Emerson quan diu que hi ha gent que no han vist mai el sol. Les nostres relacions amb el altres i amb les coses, sovint no creen empatia... mantenim una distància, un solipsisme.  

Així doncs, dèiem que l’home no està sol. Hi ha també el món i hi ha Déu... Escoltem les paraules de M. Buber:  Només qui creu en el món pot tenir quelcom a veure amb ell; i si s’hi dóna, no podrà restar sense Déu. I continua dient: Si estimem aquest món real que mai no es deixarà dissoldre, si l’estimem realment amb tot el seu horror, si gosem abraçar-lo amb els braços del nostre esperit, aleshores les nostres mans es trobaran amb les mans que el subjecten.

No conec un “món” ni una “vida en el món” que arribin a separar algú de Déu... Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu...  

Si volem tenir una imatge plena de l’ésser humà no podem prescindir ni del món ni de Déu.

Sovint en referim a Déu com l’objecte conceptual dels nostres estudis, opinions i creences i al món com objecte d’estudi científic, de domini, fins i tot de manipulació, sense l’amor i el respecte que es mereixen, ja que no cerquem un Tu sinó un allò...

Seguirem reflexionant sobre aquest tema. I perquè creiem que és bo exposar les coses dins del context cultural en el qual hem crescut i viscut, tindrem en compte principalment les intuïcions de R. Panikkar, fruit de la seva experiència personal.

5 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Seguim escoltant les paraules de Jaspers sobre l’home. Es tracta de llegir-lo a poc a poc per poder treure totes les derivacions pràctiques que del seu llenguatge condensat se’n poden treure. Es tracta de veure’ns per dins... allà on les evidències de les coses donen pas a l’evidència del misteri.  

Els subratllats i els punts i a part són nostres.    

Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia. Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments  per motius, situacions i realitats naturals.

La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les.

No podem seriosament impugnar que, decidint quelcom, decidim sobre nosaltres mateixos, i que nosaltres som responsables. Qui intenta refusar això, no pot tampoc consegüentment exigir res als altres homes...

Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. 

Què vol dir això? No ens hem creat nosaltres mateixos. Cadascú pot pensar de si mateix que hauria estat possible que ell no existís. Això ens és comú amb els animals. Però nosaltres, a més, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat.

Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients que no ens devem a nosaltres mateixos. Per tant, la nostra vida és una resposta a un requeriment que es compleix en la decisió lliure per part nostra.   

A l’alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar –no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la “transcendència”.

Com més l’home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix. 

En aquestes reflexions de Jaspers sobre l’home i sobre la llibertat anem a les arrels de l’arbre de la vida. No parem esment aquí en la forma de les fulles o de les branques ni en el gruix del tronc... mirem les arrels... volem considerar aquella faceta de la vida que s’enfonsa en el misteri de la realitat i que malgrat tot no podem negar, perquè la seva existència se’ns fa evident en el quefer de cada dia quan intentem mirar les coses amb un cor net...     

4 – LA PLENITUD DE L’HOME

Allò que ens importa, en definitiva, és ser humans fins al final. Si formulem les coses des de dins de la cultura cristiana que hem rebut, podem expressar el següent, d’acord amb el tema d’aquest escrit i tal com algú va dir: Primer siguem humans, després cristians i després catòlics. Ja que ser cristià és una manera de ser humà i ser catòlic és una manera de ser cristià. I el P. Llimona va concloure dient: Humans tanmateix.

Si ens preguntem què vol dir ser humà, hem de respondre que això s’escapa a la nostra comprensió, L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident i és allò més enigmàtic. diu Jaspers. I també: Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Malgrat tot, no podem deixar de desitjar la plenitud de l’ésser que som i estem destinats a ser. I d’això en tenim consciència. Una consciència que es va aclarint, es va fent més imperativa a mesura de la nostra fidelitat a la seva veu. Aquesta consciència es converteix en un coneixement superior que la Bíblia anomena coneixement de Déu.

També s’ha dit: Per conèixer l’home s’ha de conèixer Déu i per conèixer Déu s’ha de conèixer l’home. En aquestes paraules, més que una exactitud conceptual, hi hem de descobrir una intuïció sapiencial que ens empeny a una recerca sense fi. El misteri forma part de la vida. És l’actitud del nen que no sap donar raó del perquè desitja les coses, però les desitja convençut del seu dret...  

  

Aquest coneixement és segons Isaïes el factor de la pau, és a dir, de l’acompliment de la bondat, de la veritat i de la pietat en el racó més íntim del cor i, per tant, el principi de la plenitud de l’home. Diu Isaïes:... Hi haurà pau en tot el país perquè la terra estarà plena del coneixement de Déu com les aigües cobreixen la conca del mar. Is 11,9

La pròpia consciència és il·luminada amb la llum dels grans pensadors que han fet història: dones i homes que ens han precedit i que han fet de la seva vida el compliment del deure, la qual cosa ha estat la font de la seva saviesa: Si us manteniu ferms en la meva paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.  Jo 8,32.

Tota la vida de Jesús és una demostració d’aquelles paraules: Al final de la seva vida, ja  penjat a la creu, va exclamar: Tot s’ha complert. Aquesta expressió resumeix el sentit de tota la vida del Fill de l’Home.

Aquesta actitud és el principi de la saviesa autèntica: El principi de la saviesa és el temor de Déu, diu el savi: Pro 1,7. Entenem temor de Déu com a sinònim de fidelitat al deure i de pietat. Aquest temor no té res a veure amb la por.

Insistim en el tema: 

La pregunta és si l’home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap. O bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Jaspers   Una possibilitat que és present a la consciència, però que no es deixa limitar. És una possibilitat viscuda des de la llibertat. Una llibertat, la naturalesa essencial de la qual no és una decisió personal, sinó un do rebut. La decisió ve després com a resposta al do: és l’acceptació.   

En realitat, l’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

En primer lloc, com a éssers vivents, formats a partir de la matèria (recordem les paraules de la Bíblia: “Déu va modelar l’home amb pols de la terra”) pertanyem a la naturalesa... En segon lloc, com a éssers que obren, que pensen i que creen, pertanyem a la història... i en tercer lloc, som l’englobant (l’ésser) que implica la naturalesa i la història. Després que, segons sembla, mitjançant la naturalesa i mitjançant la història hem arribat a ser allò que ara som, al mateix temps és com si vinguéssim de fora de la naturalesa i de la història i solament allà tinguéssim el nostre origen i el nostre destí i fi.  Jaspers