29 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem reblant el clau.

Pues ya si en el ejido

de hoy más no fuere vista ni hallada,

diréis que me he perdido;

que, andando enamorada,

me hice perdidiza, y fui ganada.

En aquesta cançó ens veiem obligats a transcriure literalment dos paràgrafs del comentari del mateix sant Joan de la Creu per les seves categòriques afirmacions a favor de la vida d’unió amb Déu i en contra de l’activisme ja vigent en la seva època.

Després de recordar aquell text evangèlic de Maria i Marta, posant l’accent en la importància de l’actitud de Maria als peus de Jesús, diu, entre altres coses... Cal advertir que quan l’ànima hagi arribat a aquell estat d’unió d’amor, no convé que s’ocupi en altres obres i exercicis exteriors que li puguin impedir sols un instant aquella presència d’amor a Déu, encara que siguin de molt de servei a Déu, perquè una miqueta d’aquesta amor pur és més preciós, davant d’ell i de l’ànima, i fa més bé a l’Església, malgrat semblar que no fa res, que totes aquestes altres obres plegades...

I continua més en aquesta línea, per acabar dient: Que entenguin aquí, doncs, els qui són molt actius, que pensen abraçar el món amb moltes prèdiques i obres exteriors, que farien molt més bé a l’Església i agradarien molt més a Déu, a part del bon exemple que donarien, si esmercessin almenys la meitat d’aquell temps a estar amb Déu en l’oració, encara que no haguessin arribat a un grau tan alt com aquesta ànima. Cert, llavors farien més i amb més poc treball amb una obra que amb mil, perquè ho mereixeria llur oració, i perquè en aquesta, haurien adquirit forces espirituals; altrament tot és donar cops de martell i no fer gairebé res, i a vegades no res, i a vegades fins i tot mal...

Abans de continuar amb un altre comentari, tret aquesta vegada del gran mestre espiritual més proper a nosaltres, en J. Krishnamurti, només voldria posar de relleu dues coses. Una és la que diu el mateix Joan de la Creu i és que, a aquestes altures espirituals són pocs els qui hi arriben. De fet, els monjos i monges purament contemplatius sempre han estat una minoria en el conjunt de tots els qui formem l’Església. L’altra cosa és el context històric que, en cap cas, i per tant tampoc en el nostre, s’ha de deixar de tenir en compte, si no volem desfigurar les paraules del sant carmelita.

Un dels errors en el qual podem caure quan fem una lectura massa dependent de la literalitat és el fet de posar la perfecció de la vida espiritual en els actes i no en les actituds. Desubicar aquests dos elements - tots dos necessaris, però desiguals en importància – representaria destruir els fonaments de l’edifici espiritual. Per altra banda, la diferència de temperaments de les persones incideix d’una manera incisiva en l’estil i la manera de viure i interpretar l’Evangeli. En canvi, si posem el nucli fort de la vida interior, no en els actes, sinó en les actituds, veurem que podrem viure la vida d’unió amb Déu, no solament en els moments d’oració, sinó sempre i en tot lloc.

En un sentit semblant podem interpretar les paraules de Krishnamurti. Ell és conscient que el silenci interior que predica no és fàcil d’acceptar per a la gent del món. Per això respon a la pregunta que ell mateix fa interpretant el pensament dels seus oients: Vostès podrien preguntar: què hi té a veure tot això amb el viure? He de viure cada dia, anar a la oficina, rentar els plats, viatjar en autobús ple de gent de gom a gom, amb el soroll constant... què hi té a veure la meditació que ens predica amb tot això? Malgrat això, la meditació és la comprensió de la vida, la vida quotidiana amb totes les seves complexitats, dissort, sofriment, soledat, desesperació, l’afany de ser famós, el temor, l’enveja; comprendre tot això és meditació. Sense comprendre-ho el mer intent de desentranyar el misteri és inútil, està mancat de valor. Tot en la meditació té a veure amb la vida. Meditar no consisteix a fugir vers algun estat emocional o d’èxtasi... Només quan la meditació és l’estil de vida de cada dia, pot sorgir allò que és imperible, que no és temporal.

30 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En aquesta cançó el poeta torna a posar de relleu les virtuts del creient i els dons de Déu i la felicitat motivada per aquesta riquesa espiritual. Representa l’Espòs i l’esposa que gaudeixen compartint mútuament, un els dons, l’altra les virtuts, amb les quals formen la garlanda filada amb amor.

De flores y esmeraldas,

en las frescas mañanas escogidas,

haremos las guirnaldas

en tu amor floridas

y en un cabello mío entretejidas.

Cada virtut és com una cèl·lula del cos espiritual (Cf. 1 Cor 15,40-44). Per parlar de la virtut hem escollit avui dos llibres bíblics. I a cada paraula l’hem separada amb un guionet, i no una coma, per posar de relleu que cada paraula és com una cèl·lula del nostre cos espiritual, un valor humà i diví a tenir en compte si volem que la nostra naturalesa feta a imatge de Déu sigui la més sana i perfecte possible.

Els textos escollits són de Romans i Saviesa:

Sant Pau: Beneïu els qui us persegueixen – Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren – Viviu d’acord els uns amb els altres – No us tingueu per savis – No torneu a ningú mal per mal – No us deixeu vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Rom 12

La saviesa és com un dels referents cardinals de tota virtut. Pel mateix Sòcrates, coneixement i virtut són gairebé sinònims.

Saviesa de Salomó: La Saviesa té un esperit intel·ligent – sant – únic – múltiple – subtil – àgil – penetrant – immaculat – clar – inofensiu – amic del bé – perspicaç – lliure d’impediments – benvolent – humanitari – sòlid – segur – tranquil – que tot ho pot i tot ho vigila – un esperit que penetra tots els esperits – en ser pura, passa i penetra pertot arreu – és una exhalació del poder de Déu – irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós – reflex de la llum eterna – mirall immaculat de l’acció de Déu – imatge de la seva bondat – mai no canvia, però tot ho renova – a cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu – és més radiant que el sol – supera tota l’estelada – comparada amb la llum del dia, la supera fora de mida... Sa 7

La veritable felicitat brolla de dins, neix de la virtut, no ve de fora, del compliment extern d’unes normes. El Mestre Eckhart posa molt de relleu la importància de l’ésser comparat amb la relativitat del fer. Aquestes ensenyances del Mestre dominic són les que van inspirar les pàgines del llibre “Ser o tener” d’Erich Fromm.

Escoltem, doncs, al Mestre Eckhart:

La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Perquè, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en l’ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que som nosaltres els qui hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no són elles, com a obres, les que tenen el poder de santificar-nos. Si som sants i posseïm l’ésser som nosaltres els qui santifiquem les obres... Posa el teu esforç en cercar Déu i Ell et farà bo, i si tens aquesta disposició, podràs trepitjar una pedra i això et serà una obra més acceptable a Déu que si rebessis el Cos de Crist, si en rebre’l, la teva intenció no és prou pura... Si hom renunciés a totes les coses del món i es quedés amb si mateix, no hauria renunciat a res. En canvi, si algú renuncia a si mateix – no importa les coses que pugui tenir – llavors ha renunciat a tot.

Per a aquells que han sabut renunciar a tot, la felicitat esdevé com la saviesa, és a dir, quelcom gratuït: la saviesa ronda buscant als qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament. Sa 6,16.