32
– LA PRESÈNCIA DE L’ETERN
En
aquesta cançó sant Joan de la Creu vol que quedi clar que, tot hi
tenir en compte l’esforç i les virtuts practicades pel creient, en
el fons, tot és gràcia de Déu. Amb això, no fa altra cosa que
assentar les bases d’una sana espiritualitat i, a més, confirmar
la doctrina de sempre acceptada per l’Església i posada de relleu
en infinitat de textos per la Bíblia. Sant Pau és un dels que
insisteix en aquest mateix punt: què
tens que no hagis rebut? ens
diu en 1
Cor 4,7.I
Joan Baptista ensenya els seus deixebles: Ningú
no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel.
Jo
3,27.
Aquesta
és la cançó:
Cuando
tú me mirabas,
su
gracia en mí tus ojos imprimían:
por
eso me adamabas,
y
en eso merecían
los
míos adorar lo que en ti vían.
Sant
Pau també té interès que no quedin dubtes sobre això i diu que no
solament el fer,
sinó també el voler
és
obra de Déu.
Fil
2,13. També
el salm 115,1
vol expressar la mateixa convicció de fe quan diu: No
ens doneu a nosaltres la glòria, Senyor, no ens la doneu! Doneu-la
al vostre nom.
Abans
de continuar amb altres exemples, recordem que els diferents gèneres
literaris propis de la Bíblia per una part i per l’altra, la
nostra superficialitat conceptual i espiritual, fan que molta riquesa
doctrinal i espiritual de la Bíblia quedi desapercebuda. Malgrat
això ens hem d’esforçar per trobar el
tresor amagat. No
solament el Nou testament, sinó també l’Antic, estan plens de
racons i raconets on s’hi amaga
el mannà. Ap
2,17. Un
d’aquests racons és el cas de Moisès. Els Llibres Sagrats el
presenten com aquell que no va ser digne d’entrar a la Terra
Promesa per desconfiar en el Senyor Num
20,12, i altres. La
lectura d’aquest fet, es pot fer des de diferents nivells de
comprensió. En aquests fulls no volem fer exegesi... només volem, a
partir dels textos bíblics, fer una reflexió espiritual. I és la
següent: Tal vegada no era convenient que Moisès entrés en la
Terra Promesa després d’aquest fet: fer brollar aigua de la roca.
Seria fer-lo líder amb connotacions polítiques i temporals, més
que profètiques i religioses. Integrar el miracle de l’aigua
brollant de la roca en la història religiosa del Poble de Déu seria
rebaixar la qualitat d’aquesta religió a nivells de categories
temporals impròpies del missatge profètic que ens volen donar els
grans teòlegs de la Bíblia. Recordem que les coses de l’esperit
són paradoxals i que les aparences enganyen. Perquè la manera
d’entrar a la vera Terra Promesa no és a cops de miracles, és a
dir, ni convertint les pedres en pans, ni tampoc la roca en dolls
d’aigua. Perquè no és que Moisès no volgués fer el miracle. El
miracle es va fer i el poble va “beure” d’aquell miracle.
Malgrat això el càstig va ser fulminat. Perquè en el miracle
precisament és on rau la desconfiança en Déu que denuncia el
Llibre Sagrat. El Déu que es mereix adoració és el Déu amagat en
la naturalesa que Ell va crear, no és el Déu amagat en els miracles
que l’accídia de l’ésser humà demana. El mateix Jesús va
demostrar que estava fart d’aquesta dèria miraclera quan va dir:
Una
generació perversa i adúltera exigeix un senyal, i no li’n serà
donat cap més altre que el del profeta Jonàs. Mt
12,39.
La vertadera fe és la que esgota totes les possibilitats que Déu ha
posat en la naturalesa, entenent-la com l’únic
camí -
no un camí entre altres -
que tenim per arribar a Déu.
A
Déu se’l troba quan no se li demanen facilitats per aconseguir
rebaixes del temps.
La
vera oració en esperit i en veritat, deixa Déu en pau. No se li
demana que converteixi les pedres en pans...
Les
derivacions naturals entre actes i actituds són inevitables. Aquell
poble no va saber caminar pel
desert,
l’únic camí possible per arribar a la Terra Promesa. En aquella
Terra Promesa, que és més que el lloc geogràfic de Canaan, només
hi entren els qui posen la confiança en Déu i en la seva obra.
Aquell poble no va voler assumir la seva responsabilitat. Volia que
tot li fos donat. I això no solament significa no confiar en la
gràcia de Déu, sinó tot el revés: significa desconfiar de la seva
obra meravellosa. La gràcia de Déu només actua a través de la
llibertat de les seves criatures. On desapareixen la llibertat i la
responsabilitat personals, desapareix la gràcia de Déu.
En
aquest context podríem dir que a Déu se’l troba quan ja no se’l
busca per solucionar problemes, sinó quan se l’espera, amb una
esperança secreta, però activa... Una esperança que té la seva
seu en aquell lloc més interior del més íntim de nosaltres
mateixos. El fet de deixar clar, com vol sant Joan de la Creu en
aquest estrofa, que tot és gràcia de Déu no vol significar
anul·lar la llibertat i la responsabilitat personals. Al
contrari,vol dir accentuar-les i fer-les necessàries.
Sant
Joan de la Creu, en aquesta estrofa, també lamenta que molts passin
la vida sense arribar a tenir consciència d’aquests dons
meravellosos que Déu dóna als seus fills i lamenta que es deixin
enganyar per una àuria mediocritat que no porta enlloc.... La
mateixa lamentació la trobem en Jesús, quan diu a la Samaritana: Si
sabessis el do de Déu i qui és el qui et diu: Dóna’m de beure,
ets tu que l’hauries pregat, i t’hauria donat aigua viva. Jo
4,10.
L’excusa
de sempre, donada pels qui ens endropim a mig camí, és la de que
aquestes coses tan elevades només són per als fills privilegiats de
Déu. El cert és que, en aquest món espiritual no n’hi ha de
privilegis, ni n’hi poden haver. Si no fos així ja no seria
espiritual, perquè espiritual no vol dir solament que està en un
nivell més alt de consciència, sinó també que viu d’acord amb
unes categories que són diferents de les categories temporals. En
aquest món espiritual, l’únic carnet d’identitat que existeix
és el cor net. Si hom té el cor net, ho té tot, malgrat no tenir
res o molt poc de les coses temporals, siguin materials, siguin
racionals. Aquesta “palleta d’or” del cor net a vegades es
troba enmig d’allò que nosaltres en diem un femer.
Cert!
és llastimós tenir a l’abast de la mà el tresor
amagat
i passar tota una vida sense descobrir-lo. Som com aquells viatgers
que conta Saint–Exupéry en el Petit Príncep. Quan aquest pregunta
al guardaagulles: Què
fas aquí? Trio els viatgers en paquets de mil, li va dir. I
és que la “massa” no té personalitat individual. Cadascú és
un de tants. Són els qui passen de llarg per “la vida”: Tenen
molta pressa, va dir el petit príncep. I
un cop dins del tren que els porta per la vida d’un lloc a l’altre
sense saber ben bé per què es mouen, hi van com si fossin farcells
d’objectes, només fan que dormir
o badallar.
La vida de debò se’ls escapa.
Només els nens esclafen el nas contra els vidres, va dir el
guardaagulles. Els
grans pensadors diuen que el món d’avui ha perdut la capacitat
d’admiració. El sentit i la necessitat d’admirar, afegiríem.
I
llavors, el petit príncep va dir: Els nens són els únics que saben
què busquen. Només
els místics: els
petits i senzills saben
el que fan; només els petits i senzills viuen
la
vida, només ells han descobert el
tresor amagat.
I s’admiren de les coses petites com una
nina de drap, que quan els la prenen ploren... Tenen sort, va dir el
guardaagulles.
I és que, per a ells, aquell objecte petit no és una cosa
qualsevol. Des del moment que se l’estimen, deixa de ser un objecte
fred, per tornar-se quelcom que forma part del misteri de la pròpia
existència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada