16 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Cazadnos las raposas,

que está ja florecida nuestra viña,

en tanto que de rosas

hacemos una piña,

y no parezca nadie en la montiña.

En el comentari d’avui destacarem les virtuts en general i, en particular, la sinceritat i la rectitud d’intenció, com els elements fonamentals del missatge espiritual de sant Joan de la Creu en aquesta estrofa. El poeta ens parla de les flors de la vinya com de les virtuts que, en aquestes altures de la vida espiritual, té el creient, en un estat bastant avançat de perfecció. Aquestes virtuts expressen la vertadera vida espiritual del creient.

Mirarem, una vegada més, de captar la seva ensenyança, deslliurant-la de l’expressió doctrinal contextualitzada en el seu temps i en la seva cultura. El místic ens parla del dimoni que actua incitant a fer un ús desordenat o inadequat de les potències sensitives i racionals. Tot té el seu temps. Recordem aquí les paraules de Teilhard de Chardin quan diu que aquelles mateixes coses que en un moment determinat de la vida de fe ajuden a pujar la muntanya de Déu, en un altre moment, s’han de deixar perquè resulten inadequades i nocives.

En aquestes altures expressades per l’estrofa, el nivell de maduresa espiritual del creient ja és bastant elevat. Per tant, la seva relació amb les coses de fora, tant les civils com les religioses, ha de ser diferent. No rebutja res, però ja no depèn tant d’aquestes coses. La seva vida espiritual comença a ser més autònoma, perquè ja “toca” més de prop la presència de Déu dintre seu. La seva oració és més senzilla i profunda a la vegada. Ja no és tan esclau dels llibres, i relativitza la influència de la seva part afectiva i intel·lectual. Més aviat aquests coses li fan nosa en el moment de la pregària. Per això diu en l’estrofa: caceu-nos les raboses. Per elles entén les potències i sentits, de les quals es vol deslliurar i gaudir sola, en fe obscura, amb el seu espòs. Aquesta solitud que vol viure: que ningú no aparegui en la muntanya, no fa referència aquí, a la solitud dels amants que volen estar sols, (aquesta comparança és posada de relleu en altres indrets de les ensenyances del Mestre) sinó a la vivència de la voluntat nua, sense la intervenció de les facultats de la raó i dels sentits. La fe obscura és la força espiritual de la qual vol viure el creient i no tant de les estructures externes.

El fidel no pot deixar de fer allò que per “deure d’estat” ha de fer, tant en el món civil com en el religiós. Ara bé, si aquest fidel vol mantenir encesa la flama de la seva vida interior, allò que ha de tenir sempre present enmig de les seves ocupacions, és el fet de vetllar per la sinceritat de les últimes motivacions que fan possible l’autenticitat de les opcions de cada dia manifestada a través de les seves obres. Això és la rectitud d’intenció i la sinceritat essencial de l’ésser humà. Recordem aquí les paraules de Jesús assenyalant Natanael davant dels altres deixebles i dient: Aquí teniu un israelita de debò, un home sense engany. Jo 1,47. No parla d’un home fort, pietós o d’un home d’acció... parla d’un home sense engany. En aquest sentit, diu Romano Guardini: Allò que constitueix la “grandesa” d’un ésser no és tant el rang i el poder que té, quant la quantitat i la qualitat dels valors que alberga. Un ésser és tant més “gran” quan més noble és la seva realitat existencial i la intenció que l’anima.

Jesús és un exemple d’aquesta autenticitat. El missatge que es desprèn de les seves temptacions en el desert és un missatge clar de sinceritat amb si mateix i amb Déu

En aquests moments de la vida espiritual es tracta de relativitzar les formes externes i de potenciar la vida interior, al mateix temps que no es deixa de lluitar contra “els dimonis” dels sentiments desordenats propis de “l’home vell”.

Els plànols que abans ajudaven el creient a cercar el tresor,ara ja no els necessita. Ja gaudeix del tresor en la intimitat del seu cor i no vol que cap cosa el distregui. El comentari de sant Joan de la Creu destaca la voluntat com l’única energia de la qual viu el creient. La voluntat és el lloc de la presència de Déu. No hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, diu Teilhard de Chardin. Recordem, també, la dita de K. Jaspers quan diu que la claredat de l’esperit i del pensament s’obté no a través d’un coneixement, sinó a través d’una decisió.

La “religió” d’aquest creient no és la religió que cerca la seva satisfacció i seguretat en les manifestacions massives, sinó en la quietud i solitud de l’ermità que no vol que se li escapi l’essència de la vida. Aquest creient és el que viu immers en les seves activitats de cada dia amb cor d’ermità.

Un altre mestre que destaca la importància de la voluntat és sant Francesc de Sales. En el seu Tractat de l’Amor de Déu descriu la importància de la voluntat amb la metàfora de l’estàtua. És una descripció d’una psicologia espiritual molt fina. En posem un breu resum: Prenem la llibertat d’imaginar-nos el següent cas. Si un escultor hagués de col·locar en la galeria d’un gran príncep una estàtua, la qual estigués dotada d’enteniment, que sabés enraonar i discórrer, i se li preguntés: Oh formosa estàtua, em vols dir per què estàs en aquest lloc? , respondria: perquè el meu amo m’ha col·locat aquí. I si es repliqués: Però, per què estàs sense fer res?, diria: Perquè el meu amo no m’hi ha col·locat perquè fes cosa alguna, sinó solament perquè estigués aquí immòbil. Però, no voldries gaudir de moviment, per apropar-te a l’artífex que t’ha fet amb la finalitat de fer-li algun millor servei? Sens dubte, contestaria negativament i protestaria que no voldria fer cap altra cosa, sinó allò que el seu amo volgués... Aquesta voluntat sense cap altre interès, per legítim que sigui, és la perla fina de l’Evangeli. Amb aquesta voluntat podem fer meravelles. Sense aquesta voluntat, les obres més grans i enlluernadores són campanes que toquen o platerets que dringuen. 1 Cor 13.

Aquesta voluntat és el Sancta Sanctorum. Des d’aquest lloc s’estableix contacte directe amb la divinitat. És la terra sagrada. Per poder trepitjar-la hom s’ha de descalçar: descalça’t, que el lloc on ets és terra santa. Ex 3,5. Hom s’ha de deslliurar de qualsevol element que no sigui pur, s’ha de buidar, fins i tot, de tot allò que pertany a l’home vell: Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix... Mt 16,24.

Els místics, en aquest indret del camí de perfecció, també ens parlen del recolliment com de l’exercici que ens ajuda a mantenir viva la vida interior. Romano Guardini ens parla d’aquesta virtut amb aquestes paraules: Recolliment significa, en primer lloc, que l’home s’assossega i s’estabilitza. Per regla general es troba l’home arrossegat per una multitud de coses i esdeveniments, excitat per impressions agradables i desagradables, oprimit pel desig i el temor, la inquietud i la passió. Constantment s’esforça per aconseguir o evitar quelcom.... A l’home modern li agrada considerar-se un ésser actiu, lluitador, creatiu...Però, això només és una part de la veritat. Amb la mateixa o fins amb més raó, deuria considerar-se l’home modern com un ésser desassossegat, incapaç de viure serenament i guanyar en fondària. Deuria de veure’s com un “consumidor” insaciable de persones, coses, pensament i paraules, que està sempre, no obstant això, insatisfet per haver perdut en gran part la connexió amb el seu centre i la seves arrels vitals. Tanmateix però, existeixen persones que tenen quelcom d’aquest recolliment. Són persones que esfondren la seguretat quotidiana en què es viu, trastoquen el centre de gravetat de les coses, i desperten l’esperit fent-li present allò que és l’únic decisiu.