17 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu en aquesta estrofa parla de dos vents: el mestral i l’austre. Amb el mestral, vol significar aquelles “sequedats” famoses i espantoses que pateixen els sants i amb l’altre, l’austre expressa els goigs inefables de què, en altres moments, gaudeixen aquestes mateixes ànimes santes.

Detente, cierzo muerto;

ven, austro, que recuerdas los amores,

aspira por mi huerto

y corran sus olores,

y pacerá el Amado entre las flores.

El mestral és aquell vent fred que quan passa ho asseca tot, i l’austre, és el aire càlid que amb la seva brisa espargeix les olors de les flors, aquelles olors que estaven adormides en la planta però que, amb el ventijol, escampen la seva flaire per tot el camp i omplen de glòria i benestar les mateixes flors i tots aquells qui hi són a prop. En aquestes altures les flors: les virtuts, ja hi són presents en el cor del creient, però el vent de l’esperit desperta el seu perfum amagat i l‘escampa per tot el camp del Senyor.

Sant Joan de la Creu es queda amb el fet i no aprofundeix gaire en les causes que provoquen les experiències espirituals descrites en aquesta estrofa, tant les doloroses com les glorioses. Això ho fa d’una manera exhaustiva en els seus llibres La Subida al Monte Carmelo i La Noche Oscura.

Nosaltres ens hi entretindrem una mica.

El que ha de quedar clar és que no sempre sequedat i goig indiquen diferents nivells de santedat o maduresa espiritual. Sovint la sequedat és característica d’un nivell molt elevat de puresa de cor. I, al contrari, pot donar-se un goig bastant superficial. A més, i amb un altre sentit, els termes dolor i goig, experimentats en un nivell elevat de vida espiritual són ressò de realitats espirituals exquisides, i són diferents als viscuts en altres nivells inferiors de consciència on els dolors i els goigs són provocats per motivacions que no tenen res a veure amb les dels místics de debò.

I deixant de banda, per ara, les circumstàncies externes que influeixen en l’estat d’ànim, sí que hem de dir, des d’un altre punt de vista, que l’egoisme asseca la virtut i la generositat omple el cor d’abundància espiritual: a tot aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres... Mt 25,29.

Però, és cert, la vida està exposada a tota classe de vents. I la vida de l’esperit també. Es pot donar el cas que algunes circumstàncies reals que es presenten de sobte en la vida del creient, posin en evidència algunes incoherències del propi actuar i que, ara, davant l’exigència que representen, no sigui capaç d’entomar d’una manera digna i responsable. Hi ha moments en els quals la intel·ligència no arriba a encaixar les peces del trencaclosques en ocasió d’un canvi interior de perspectives provocat per les novetats dels esdeveniments que la vida ens presenta. Llavors, poden produir-se aquelles depressions horribles, en les quals cos i esperit queden xuclats per la foscor i l’apatia. Les vides dels sants estan plenes d’aquesta experiència. És el vent que ho asseca tot. Romano Guardini amb un llenguatge diferent, evoca aquestes experiències. Escoltem-lo: La vida no discorre uniformement. En ella hi ha èpoques de plenitud i energia, i èpoques de buidor i impotència; i entre els dos extrems es donen situacions intermèdies de tota manera. Rebem, a més, influències exteriors que ens ajuden o ens bloquegen, ens estimulen o ens pertorben... Altres canvis procedeixen de la configuració de la mateixa vida. El matí no és la mateixa realitat que el migdia... Un altre grup d’influències tenen el seu origen en l’àmbit del que és espiritual i personal. Les relacions clares i bones amb les persones del nostre entorn, susciten un estat d’ànim distint al causat per les relacions confuses i viciades. En períodes de creativitat fecunda, l’home es troba molt millor de com se sent en períodes d’indigència i opressió interior... Debilitats i derrotes influeixen, també, de manera decisiva en la vida de pregària. La consciència no és quelcom que es pugui separar de la resta de la vida de l’home.

Però, a part d’aquestes circumstàncies inevitables de la vida en aquest món, que provoquen aquestes inestabilitats emocionals, l’experiència pròpia dels fills de Déu, és el goig en l’Esperit. No pot ser d’’altra manera, si tenim en compte el que som per naturalesa i per gràcia. Unes paraules d‘Angelus Silesius ens poden ajudar a refrescar aquesta memòria del que som: Déu no viu sense mi. Sé que, sense mi, Déu no pot viure ni un moment. Si em torno no-res, Ell ha d’entregar l’ànima.

Sóc com Déu i Déu com jo. Sóc tan gran com Déu, Ell és tan petit com jo; Ell no pot estar per damunt de mi, ni jo per sota d’Ell.

Un cristià és tan ric com Déu. Sóc tan ric com Déu, no pot haver-hi ni un bri de pols que jo no tingui en comú amb Ell.

Déu és un etern Present. Si Déu és un etern Present, quina cosa impedeix que ja, des d’ara, pugui ser Ell en mi tot en tot?

Déu està en mi i entorn a mi. Jo sóc el vas de la Divinitat, en el qual Ella es vessa; Ella és el meu Mar profund, que em conté en si.

A mesura que es viu en profunditat espiritual, es “toquen” aquestes veritats i s’experimenten. Qui les viu no pot deixar de gaudir d’aquella pau immensa que omple el cor com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.