10 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

A vegades sentim parlar de gent catalogada com a persones de pensament únic. I quan diem això, ens referim a persones que viuen obsessionades per una idea o una acció que acapara el seu temps i el seu pensament i es manifesta en les formes d’actuar. Ara bé, en aquest context, l’estil de vida depèn en molta part de la tipologia personal. Però, si ens posem en el nivell essencial de la vida, que és el propi d’aquestes reflexions que fem a partir del Càntic espiritual, haurem de dir que tots, per naturalesa, som de pensament únic. Una unitat d’opció i pensament que, tanmateix, es manifesta en la pluralitat de les accions de la vida de cada dia. Viure aquesta unitat essencial és propi de l’Home Nou.

Aquesta unitat essencial de l’ésser humà és posada de relleu per tots els grans pensadors. Escoltem, per exemple, què ens diu Plotí o el seu comentarista. La Unitat és l’expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva realitat vertadera... Però, l’U no es manté recollit en si mateix, sinó que és la font primordial de la qual es deriva tota la pluralitat, per un procés necessari i etern. Saber conjugar unitat i pluralitat és la tasca de la vida de l’home aquí a la terra.

Però, per a nosaltres, el text principal de referència és l’Evangeli i, en concret, Jesús de Natzaret. I en aquests Llibres Sagrats no falten al·lusions freqüents a aquest tema. Per començar veiem el cas de Jesús, encara noiet, quan en el Temple va dir als seus pares: No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare? Lc 2,49. Però, també en altres passatges de l’Evangeli podem trobar explicitada aquesta opció única per Déu, aquesta unitat essencial de l’ésser humà. Així quan a casa de les germanes de Llàtzer, Jesús va dir a Marta la frase coneguda: Una sola cosa és necessària. Lc 10,42. Nosaltres diem, sovint: tot és necessari. I això és veritat però, una necessitat té caràcter absolut, les altres necessitats tenen caràcter relatiu. Aquesta diferència és la que posa de relleu aquell altre text de Mateu: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més. Mt 6,33.

L’estrofa del Càntic que avui contemplem parla d’aquesta opció única per Déu:

Apaga mis enojos,

pues que ninguno basta a deshacellos,

y véante mis ojos,

pues eres lumbre dellos,

y sólo para ti quiero tenellos.

Dèiem que aquesta unitat de pensament i de voluntat forma part essencial de la naturalesa humana, de l’Home Nou. I aquest pensament únic no pot quedar plenament satisfet si el seu objectiu no és Déu. Aquí hauríem de tornar a repetir la famosa oració de sant Agustí: ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós. Confessions.

Aquesta unitat essencial és energia que està constantment intentant desenvolupar-se en nosaltres. No solament en la vida religiosa, sinó també en la vida que en diem humana, la de cada dia. Només cal posar-hi esment i, si ho fem, veiem, per exemple, la persona que està ocupada en un afer, però el seu pensament està lluny en un lloc, en una persona, una activitat que acapara el seu pensament. O quan la mare que acaba d’infantar no deixa d’atendre als seus clients, però el seu cor està on està el nen i el seu pensament està en el mateix lloc i la té captivada dia i nit. Aquesta unitat de pensament i de desig mai no deixa de ser una característica que tendeix a manifestar-se en els moments forts de la vida. Els enamorats ho tenen ben clar: fora d’ell o d’ella, poca cosa més.

Però tornant a la “vida interior”, i des d’un altre punt de vista, veiem que aquesta voluntat d’opció única per Déu, no és pròpia solament del creient que ja ha arribat al cim de la muntanya de Déu. També la té el principiant que encara està a les beceroles de l’esperit. És la mateixa voluntat, però aquest últim, no la viu amb tanta coherència ni clarividència com el que ja ha assolit la plenitud de l’esperit. No en té tanta consciència. I això fa que els seus desigs esdevinguin, en general, anhels desviats de la vertadera felicitat i els seus conceptes es formulin en veritats aparents que enlluernen però no convencen.

Aquí rau la tragèdia humana que deriva en tragèdia de les cultures i de les religions. Tots defensem la justícia i el bé, però cadascú i cada església, interpreta aquests valors segons la seva capacitat, és a dir, segons el nivell de consciència en el qual està o estan situats i viuen, i també d’acord amb els interessos personals o de grup. Aquesta diferència la veiem en la vida religiosa més propera a nosaltres. Els grups innovadors de base (ja no parlem dels altres) diuen, proposen, esperen, exigeixen canvis i renovació. El mateix diuen els que estan amunt en les altes esferes, però les mateixes paraules i anhels tenen un sentit diferent en uns i en els altres. El resultat és que no ens entenem. Finalment queda un grupet que ningú no escolta i que són la veu que clama en el desert. Aquests viuen l’Evangeli, però, com Jesús, no tenen, en aquesta vida, l’èxit assegurat.

Una altra cosa encara. Hem de tenir present el següent: quan, per fi, ens decidim a posar Déu per damunt de tot i com a primera preocupació de la nostra vida, no inventem res, no fem res de nou. Solament ens decidim a ser i a fer allò que hauríem de haver fet sempre. Recordem aquella petita paràbola de Jesús: Quan haureu fet tot allò que us ha estat manat, digueu: Som uns criats inútils; hem fet tan sols el que havíem de fer. Lc 17,10.

Mirem ara d’enquadrar tota aquesta teoria en derivacions més de cara enfora, sense perdre l’enllaç entre dins i fora. I aquest enllaç entre dins i fora és la intenció. Els mestres d’abans donaven molta importància a la intenció, de tal manera que una de les coses que feia el cristià quan es llevava era fer promesa de puresa d’intenció que impliqués tots els actes del dia.

En aquesta faceta de la vida interior escoltem les paraules sempre assenyades de Romano Guardini: La imatge de l’home d’avui és la imatge de l’home actiu, que va decidit vers el món i aconsegueix els seus objectius. Aquest home està ple d’intencions... (1) Però, la major part dels que són així es queden en el domini del que és superficial i passen de llarg davant d’allò que és essencial, l’únic necessari... El creient haurà de viure plenament per al treball que faci sense segones intencions... I, en qualsevol lloc on s’hagin de realitzar les relacions essencials del jo i el tu hauran de tirar-se enrere les intencions... Des d’aquest món de puresa d’intencions és quan s’obre el camí a l’última autenticitat de l’home, és a dir, a l’altruisme. Una de les més pregones paradoxes de la vida és que l’home, quan més plenament arriba a ser ell mateix, menys pensa en ell mateix. En la mesura en què l’home s’aparta de si mateix amb l’altruisme, creix cap a dins del veritable jo. El camí mitjançant el qual l’home prescindeix del fals jo i entra en el veritable, és allò que els mestres de la vida interior anomenen el despreniment. Llavors és quan l’home està senzillament aquí, sense necessitat de fer-se violència. És poderós sense esforçar-se. Tota veritable virtut, no solament travessa el ser humà enter, sinó que puja i aconsegueix Déu, perquè el seu “lloc” autèntic i original és la vida de Déu.

(1) Per entendre això cal tenir clar que l’home unificat pot tenir moltes intencions, però totes derivades de l’única intenció que és fer en tot La Voluntat del Pare del cel. Per tant, en el fons només té una intenció. Aquest tal viu la pluralitat en la unitat. En canvi, quan no hi ha aquesta unitat interior, totes les altres intencions més aviat divideixen i provoquen incoherències, i el resultat és l’home dividit d’avui dia. Aquest home és el que denuncia Romano Guardini.