13 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Tampoc aquesta estrofa la interpretarem massa literalment, menys encara que les altres, perquè sant Joan de la Creu ja comença a parlar dels arrobamientos, raptos y vuelos, i amb això, nosaltres no hi entrem. Mirarem de quedar-nos en el moll del missatge. En realitat, en aquell temps, el fet psicològic i el fet espiritual estaven bastant mesclats. És cosa més pròpia de la mística espanyola d’aleshores. Per alguna cosa serà que avui dia els entesos en aquestes coses prefereixen la mística renana encapçalada pel Mestre Eckhart a l’hora de buscar punts de referència quan parlen de temes espirituals. Mirarem, com sempre, d’assumir la visió de conjunt i els detalls els posarem, com altres vegades, més de cara enfora, fora del claustre. El mateix sant Joan de la Creu en un indret de les seves obres reconeix que els treballs dels qui es dediquen a l’apostolat es poden comparar amb els sofriments interiors dels contemplatius. Els fenòmens extraordinaris poden tenir un fonament espiritual, però les seves manifestacions són d’ordre psicològic, i a més, segons el mateix místic de Fontiveros es donen, no en els perfectes, en el quals tot això desapareix, sinó en els aprovechados, és a dir, en els qui tot just estan a la meitat del camí.

Per això mirarem de derivar el pensament espiritual, deslligant-lo dels fenòmens extraordinaris, i passant-lo a la virtut. La virtut, la veritat, la puresa de cor, estan al marge de totes aquestes manifestacions i no les necessiten. La virtut és la que, en realitat, ens uneix amb Déu.

¡Apártalos, Amado,

que voy de vuelo!

Espòs

- Vuélvete, paloma,

que el ciervo vulnerado

por el otero asoma

al aire de tu vuelo, y fresco toma.

Estem en un punt en el qual el creient vol i dol, perquè voldria els avantatges d’ordre espiritual, però sense les càrregues que aquesta opció comporta. De fet el creient, en aquests indret del camí, no té gaire consciència del que demana, ni del que li passa. És exactament el que va dir Jesús a Jaume i Joan: no sabeu què demaneu. Mc 10,38. Fa poc el creient demanava los ojos deseados i ara, que en té un tast, diu: apártalos... És com si digués: ho vull però no amb tants entrebancs; ho vull, però sense deixar els meus interessos materials. A aquestes altures, el món del creient és el món de la fantasia, més que el de la realitat. Es diu que santa Gemma Galgani, per posar un exemple, que era molt devota de meditar la Passió del Senyor - cosa bastant freqüent en aquell temps - demanava a Nostre Senyor que li enviés creus per poder així imitar-lo.. Tant va insistir que el Senyor li va enviar una creu bastant grossa. Llavor santa Gemma li va dir: aquesta no, Senyor, que no puc. I nostre Senyor li va contestar: si poguessis, ja no seria creu. Però, a part d’aquesta anècdota pròpia de l’hagiografia, la Sagrada Escriptura ens nodreix de molts exemples semblants, encara que cada context li dóna una característica especial. Recordem l’experiència de Jeremies: M’has adreçat la teva paraula, i tot el dia m’insulten i m’ultratgen. Si em dic: - No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom, llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut. Jer 20, 8-9. És la lluita entre l’esperit i la carn posada de relleu per sant Pau en la carta als gàlates.

Un cop s’hi és ficat en aquest camp del Senyor, es troben sorpreses inesperades degudes a la inexperiència. És el que li va passar a Pere que va voler fer el valent davant dels seus companys quan va dir a Jesús: Ni que tots fallin, jo no fallaré pas. Mt 26,33., i després, posat cara a cara amb les circumstàncies reals de la vida, va sucumbir. Però, el Senyor no el va deixar. És el vuélvete paloma dit per l’Espòs del Càntic. El creient va darrere del Crist i Crist va darrere del creient, ve a dir la segona part d’aquesta estrofa del Càntic. Déu mai no deixa abandonat el creient. És el company de camí més comprensiu que tenim. Déu no solament no desempara, sinó que és el qui provoca aquest desig que, per falta de maduresa espiritual, no s’acaba de tenir ben ordenat. El creient vol gaudir de l’esperit sense unes limitacions temporals que, en el fons, si li provoquen malestar, és per falta de domini de la situació.

Insistim: la realitat de la virtut és massa feixuga per la debilitat de la carn. Jaume Balmes en el seu llibre “El Criterio” posa l’exemple de l’home bo i exemplar, que arribades unes circumstàncies difícils de la vida que de sobte li toca viure, no té prou coratge per mantenir-se ferm en el compliment del deure.

I contemplada aquesta situació des de la veritat, constatem que és la llum excessiva la que ens impedeix veure-hi, perquè no hi estem avesats. Un esdeveniment actual que ens pot servir de referència simbòlica són els miners de Xile sortint de la mina amb ulleres fosques... Els ulls de l’esperit s’han d’anar acostumant a la claror de la veritat. De fet, som un poble que viu a les fosques (Is 9,1.), i si bé és veritat que estimem la llum, massa llum, de moment, no la podem suportar. L’ànima no pot resistir l’impacte de les primeres experiències “sobrenaturals”. Els israelites no podien veure la cara de Moisès: Moisès era servidor d’aquella Llei gravada en lletres sobre pedra, que porta a la mort; i la seva cara resplendia de tal manera que els israelites no podien mirar-lo de fit a fit per la glòria que irradiava, tot i que era una glòria passatgera... 2 Cor 3,7.

El cas més patètic és el de Saule quan l’envoltà una llum fulgurant que venia del cel... per més que obria els ulls, no veia res. Ac 9,3-8. El procés cap a la llum és llarg i requereix una dedicació constant i una opció definitiva. Aquesta longanimitat i aquesta convicció inamovible són les que ens fan falta i són la gran prova que, sovint, no superem.