2 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Caminar i créixer forma part essencial de la vida. Més ben dit, i tal com diuen els mestres d’antany en el camí de la virtut, no avançar és retrocedir.

Jesús va dir: Jo sóc el Camí. En presentar-se com “el Camí”, ja ens vol dir Jesús que això és un senyal del caràcter essencial propi dels seus deixebles. La fe sempre ens demana anar més endins. Lc 5,4.

Seguirem, doncs, aquest camí, aquesta vegada, de la mà de sant Joan de la Creu que en el seu “Càntic espiritual” descriu poèticament i teològica aquest camí del creient que, decidit a no deixar-se portar per l’accídia, ni a deixar-se seduir per una vida de formes sense contingut, té la mirada del cor fita i en Aquell que és vida de la seva vida.

Seguirem el comentari amb molta llibertat sense deixar d’escoltar la veu d’altres grans pensadors i mestres de l’esperit.

¿Adónde te escondiste,

Amado, y me dejaste con gemido?

Como el ciervo huiste,

habiéndome herido;

salí tras ti clamando, y eras ido.

Alguna cosa hi ha dins nostre que ens empeny a desitjar sempre més del que tenim. És la presència de l’Etern que resideix en el nostre cor (Jo 14,21-23). És la veu del Déu amagat que és present, però que no es deixa aferrar. (Moisès).

Aquesta presència esdevé energia espiritual Una energia que cerca alliberar-se de la presó de la matèria que la vol retenir i que desitja anar més enllà, fins i tot dels requeriments del propi cos. (Bergson). És l’Home que supera l’home (Pascal). Déu ha posat en el nostre cor un desig d’infinit.

L’enyor d’aquest Déu amagat és el que ens fa exclamar amb sant Agustí: Ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós. Confessions, 1,1.

Preguem, doncs, perquè a causa de la nostra estultícia no apaguem aquesta veu. Seria el pitjor que ens podria passar. Per això, ens aconsella el salmista: Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu. Slm 95. Infeliç qui no sent aquest enyor, ni aquesta passió ardent per Déu. Està perdut! I malauradament, les veus que ens vénen del món no ens ajuden en aquesta direcció. La falta de sentit de la qual parla V. Frankl i que és la causa no solament de suïcidis de molts joves, sinó de la gran apatia, indolència i passotisme per a les coses de l’esperit, s’encomana massa fàcilment. El món esdevé com una fusta corcada pels tèrmits. Pura aparença

Ben al contrari, hem d’estar desperts i vigilants amb els llums ben encesos. Mt 25. Ens hi juguem la vida! Una i altra vegada ens adverteix Jesús i ens crida: Si algú té set, que vingui i que begui qui creu en mi. Del seu interior brollaran rius d’aigua viva. Jo 7,37-38. L’home creient és com una casa amb un finestra oberta a l’infinit. La llum de les estrelles el captiva. No les pot tocar, no estan al seu abast, però la seva llum li arriba i el sedueix. N’hi ha que prefereixen tenir la finestra tancada i creure només en allò que veuen i poden tocar amb les mans o amb el cap. Aquests no són capaços d’esperança. En el fons, la fe és acceptar tenir la finestra oberta i mirar, i deixar-se amarar de la llum del cel. I aquesta mirada és la que ens fa semblants a Déu: Quan Déu es manifesti, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1 Jo 3,2. Una mirada que comporta estimar les coses gratuïtament, sense buscar-ne un profit. Només mirar sense voler abastar, ni posseir, deixant en llibertat el Misteri. I en aquesta llibertat i respecte es troba la vera pau i possessió de Déu: Veure’t és posseir-te. Agustí. El respecte al misteri és el preàmbul de la fe. I la fe és la substància d’allò que no és veu. Hebreus 11. El món està mancat d’aquesta actitud contemplativa que avui és valorada com indispensable pels mestres de l’esperit.

Ara bé, en el món de l’esperit, aquestes estrelles, on Déu hi resta amagat, són els altres que podem veure i estimar, però dels qui no en podem disposar, sinó que hem de respectar com imatge de Déu que són. La vera amistat amb el món i amb els altres forma part del Misteri de Déu i és l’energia que ens mou a créixer i estimar sense defallir.