23 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Avui presentem tot seguit la “cançó” 23. Aquest nom de “cançó” és l’expressió que fa servir el mateix sant Joan de la creu, quan es refereix als fragments del seu poema:

Debajo del manzano,

allí conmigo fuiste desposada;

allí te di la mano,

y fuiste reparada

donde tu madre fuera violada.

Sant Joan de la Creu comença el comentari d’aquesta cançó dient: En aquest elevat estat del matrimoni espiritual, l’Espòs descobreix amb molta facilitat i freqüència a l’ànima els seus meravellosos secrets... i en aquesta cançó li comunica principalment els dolços misteris de la seva Encarnació i els modes i maneres de la redempció dels homes... Explica la manera admirable que va seguir per a redimir-la i esposar-la amb ell amb els mateixos mitjans amb què la naturalesa humana va ser feta malbé i deteriorada... feta malbé en la naturalesa humana per Adam per mitjà de l’arbre prohibit... i redimida i reparada en l’arbre de la creu.

Llegint aquest comentari de sant Joan de la Creu em ve a la memòria les paraules de Jesús als seus deixebles: A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. Jo 15,15. Déu no amaga res als seus amics. No és com els mestres d’aquest món que no diuen tot el que saben per poder ser més que els seus deixebles. En el cas d’aquesta cançó, que és el mateix cas de l’Evangeli, es tracta d’un coneixement interior i vivencial molt diferent del coneixement que ens ve a través dels llibres o de la teologia acadèmica.

Hem de tenir present quan parlem d’aquestes coses que vida mística vol dir vida segons l’esperit. L’Esperit n’és l’ànima i, per tant, les relacions amb l’Encarnació no les entendrem si no és en l’Esperit de Déu i des de la fe. I, la fe es pot definir com l’estat de ser posseïts per la presència espiritual i per mitjà d’ella per la unió transcendent d’una vida sense ambigüitats. P. Tillich.

Nosaltres, intentarem seguir el tema central de la cançó (el coneixement del misteri de l’Encarnació i la contraposició entre l’arbre prohibit i l’arbre de la creu) a partir de les paraules de sant Pau amb les quals compara l’home vell, segons Adam, amb l’home nou segons Jesucrist. I ho farem, avui, amb paraules del gran pensador i teòleg P. Tillich que ens parla en els seus escrits – i sobretot, en el seu llibre titulat, El Nou Ésser – de la nova creació promoguda pel Crist.

Però, abans voldríem fet un ACLARIMENT. – El llenguatge de P. Tillich no és el llenguatge dels místics, sinó dels teòlegs. Però, la seva teologia no es queda en la formulació acadèmica, sinó que arriba fins el mateixos indrets de profunditat dels místics. Val a dir que les seves paraules estan a l’altura de les de sant Joan de la Creu i que, des d’aquestes altures, s’han de llegir, si es volen entendre i si no s’hi vol prendre mal. Quan l’excursionista va per camins difícils propers al cim de la muntanya ha de tenir en compte on posa el peu per a no estimbar-se. Hem de llegir amb calma i serenitat i, sobretot, posar-nos en el mateix nivell del qui escriu o parla.

EL NOU ÉSSER

Si volgués resumir el missatge cristià en dues paraules, diria amb sant Pau que és el missatge d’una “creació nova”. Sant Pau ens ve a dir: “Si algú s’uneix al Crist, és un nou ésser; l’antic estat de coses ha desaparegut; ara existeix un nou estat de coses”. El cristianisme és el missatge de la nova creació, del Nou Ésser, de la nova realitat, que ha aparegut amb l’adveniment de Jesús, el qual, per aquesta raó i precisament per ella, és anomenat el Crist.

Quina cosa és aquest Nou Ésser? Pau ens respon dient, en primer lloc, allò que el Nou Ésser no és. No és ni circumcisió ni incircumcisió. Això, per a nosaltres, en el nostre temps, significa quelcom molt concret, però al mateix temps, molt universal. Significa que cap religió, com a tal, engendra el Nou Ésser. Tots el ritus religiosos, sagrament, lleis, estan mancats d’importància última. Aquesta importància última només la té la nova creació. Per tant, no existeix cap religió que tingui importància (absoluta). Aquesta importància última només la té un nou estat de coses.

En el món dels nostres dies, el cristianisme ensopega amb diverses formes de circumcisió i d‘incircumcisió. La circumcisió pot representar, en l’actualitat, tot allò que anomenem religió. I San Pau ens ve a dir: No existeix cap religió particular que tingui importància, ni la nostra ni la dels altres. Però ha ocorregut quelcom que sí que té importància, quelcom que ens jutja a tots: a vosaltres i a mi, que jutja la religió en general, a totes les religions. Ha ocorregut una nova creació, ha aparegut un Nou Ésser; i a tots se’ns demana que participem en ell. No es tracta de comparar ritus i doctrines, per a veure quina és millor. Tot això no serveix per a res! No hauríem de preocupar-nos excessivament per la religió, per la situació de les Esglésies, per les doctrines, les institucions, els ministres, els sermons i els sagraments. Tot això és circumcisió. Tot això no és res enfront de la formulació de la qüestió última, la qüestió d’una nova realitat. Perquè és aquesta la qüestió que revesteix una importància infinita. Aquesta qüestió hauria d‘inquietar-nos molt i molt, més que qualsevol altra cosa de les que existeixen entre el cel i la terra. La nova creació constituïes la nostra preocupació última; i hauria de ser l’objecte de la nostra passió infinita, la passió infinita de tot ésser humà. Tota altra cosa, inclosa la religió o la no religió, fins i tot el cristianisme o el no cristianisme, si ho comparem amb la nova creació, té una importància molt minsa - i, últimament considerada – cap importància.

Tanmateix, el cristianisme té una grandesa. La grandesa del cristianisme consisteix en que ell mateix pot veure la seva petitesa. La importància de ser cristià consisteix en poder suportar la convicció que ser cristià no té cap importància. La força espiritual de la religió es basa en això: que aquell que és religiós pot contemplar, sense cap temor, la vanitat de la religió. El fruit més madur de la consciència cristiana està en comprendre que el cristianisme, com a tal, no serveix de res. El fet de vanagloriar-se de que no existeix res de què vanagloriar-se, això és veritable saviesa i maduresa espiritual i humana. Tenir com si no es tingués, és l’actitud correcta per a tot allò que és gran i meravellós en la vida, inclosa la religió i el cristianisme. En canvi, aquesta actitud no es la correcta amb la nova creació. Per aquesta nova creació, l’actitud correcta és la d’un anhel apassionat i infinit.

I després de tot això ens hem de tornar a preguntar: Quina cosa és aquest Nou Ésser? El Nou Ésser no és simplement quelcom que ocupi el lloc de l’antic ésser, sinó la renovació de l’antic ésser que es va corrompre, deformar, trencar i quasi destruir... La salvació no destrueix la creació; el que fa és transformar l’antiga creació en una creació nova.

El Nou Ésser és l’ésser essencial que, sota les condicions de l’existència, omple l’abisme que hi ha entre l’essència i l’existència. Dit d’una manera prosaica: anul·la la diferència entre allò que som i allò que hem de ser. I des d’un altre punt de vista, el Nou Ésser és nou en quan constitueix una victòria sobre la situació de subjecció a la Llei... Allà on sorgeix el Nou Ésser, desapareix tot manament i tot judici: “el qui es deixa guiar per l’Esperit, pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1 Cor 2,15. Crist és el final de la llei. Quan els nostres mestres, inclosos els bíblics, parlen de final de la llei, no volen dir que ja no hi ha d’haver-hi cap llei, sinó que la llei no tingui el domini de les consciències. Aquest domini només pertany a la fe.