9 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Podríem començar aquesta reflexió posant-li per títol: el poder de la Paraula. Però, primer, escoltem el que ens diu la novena estrofa del Càntic:

¿Por qué, pues has llagado

aqueste corazón, no le sanaste?

Y, pues me le has robado,

¿por qué así le dejaste

y no tomas el robo que robaste?

En l’anterior estrofa el Místic carmelità fa servir l’expressió: les fletxes que tu reps, traduint fletxes pels tocs amb els qual Déu fecunda l’ànima i el cor del creient amb tocs d’intel·ligència i amor. En aquesta novena estrofa que ara volem considerar segueix amb la mateixa queixa amorosa dient: puix que li ha nafrat el cor (del creient) amb l’amor de la seva notícia, per què no l’ha guarida amb la vista de la seva presència.

De diverses maneres, doncs, el Místic fa referència a la Paraula (notícia) que rep el creient i que li provoca aquest fort desig de la presència de Déu. Per començar a entendre una mica aquest anhel vital que deriva sovint en un sentiment de solitud existencial i d’angoixa (aquí segurament Kierkegaard ens podria dir moltes coses) voldríem destacar dues coses. En primer lloc, l’existència mateixa d’aquest fort anhel, manifestat clarament en els salms 42 i 63: Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. 42,2. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua. 63,2.

És bo prendre consciència que aquest desig intens que sent el creient és un do de Déu. El fet de tenir-lo és gràcia que hem de saber agrair. Escoltem el que diu Isaïes: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda... Is 55,10-11.

El text del profeta sembla remarcar la força de la paraula que, ben acollida, és la que provoca aquest desig de la presència de l’Estimat. Aquest sentiment és un fet que esdevé realitat quan s’escolta amb devoció la paraula. De la mateixa manera que quan hom menja un boci de pa, això li provoca una reacció fisiològica en el cos, també - per naturalesa – el fet d’escoltar i meditar amb fe la paraula de Déu, provoca una reacció vital en l’esperit del creient. Això és un fet constatat pels grans mestres de l’esperit, però també marcat en l’inconscient col·lectiu. Recordem que abans, quan encara no hi havia tanta inconsciència de les coses de l’esperit, gent es trobava que deia no voler escolar la paraula de Déu per no haver després que d’assumir les exigències morals a què l’obligaria si l’escoltés. És indubtable: la paraula té un poder!

Una altra cosa és si el creient no es fidel a la crida de Déu i fa derivar vers altres indrets aquell desig provocat per la paraula. No sempre la terra on cau la llavor de la paraula és la terra preparada al cent per cent. Si avui dia no hi ha aquest desig de Déu, com el que descriu el Càntic espiritual o els salms, és perquè la poca profunditat de la terra del cor (la superficialitat), o els cards dels desigs humans desordenats, l’han ofegat. Per tant, el primer dany espiritual que hem de lamentar com a propi de la societat actual, i el més gran, és el fet de no sentir o no tenir aquests desigs de Déu que descriu el místic.

En segon lloc, un cop hem pres consciència de l’existència d’aquest sentiment com un do de Déu, serà bo començar a analitzar el perquè de l’estat ansiós del creient, manifestat en l’estrofa del Càntic: ¿por qué, pues has llagado aqueste corazón, no le sanaste? Segurament hauríem de dir que aquest desig insatisfet del qual es queixa el creient, és un sentiment, l’existència del qual, ni ell mateix sap trobar-ne les raons. En realitat és causat per la ignorància de la vida espiritual i de la seva pròpia naturalesa, ja que, de fet, Déu sempre és present: en ell vivim, ens movem i som. Els qui estem fora de la seva òrbita som nosaltres. Per tant, l’ànsia de la qual es queixa l’ànima és causada per aquesta ignorància i pel fet restar ancorats encara en l’home vell.

En el fons som víctimes d’un desconeixement profund de nosaltres mateixos i de la vera vida de l’esperit. Per això dèiem en una altra ocasió que el camí del creient és el camí vers la llum. Per la seva part, els místics d’escola han oblidat o menystingut aquest coneixement profund de l’ésser humà, per voler remarcar d’una manera unilateral el fet sobrenatural de l’acció de Déu en l’ànima, presentant-lo com un acte miraculós. No han pouat en el coneixement profund del cor humà o ho han fet amb una visió intel·lectual molt estreta. Per sort, aquestes profunditats humanes s’han posat de relleu en les obres dramàtiques dels grecs i dels grans dramaturgs del món occidental. Per això, els grans pensadors de la humanitat, ens poden ajudar a entendre millor les intuïcions de sant Joan de la Creu i d’altres místics com el Mestre Eckhart que, aquests sí, van saber aprofitar-se de la cultura humana del seu temps.

Recollim unes paraules de dos grans pensadors que ens poden ajudar a entreveure que en la literatura universal de caire espiritual i filosòfic, s’hi amaguen tresors de saviesa i espiritualitat expressats en un llenguatge humà cultivat: Pau Tillich en el seu llibre: La presència de l’Etern, del qual hem agafat l’encapçalament d’aquests fulls, ens parla de la solitud com d’una faceta constitutiva del nostre ésser i de la qual hem de tenir el coratge d’assumir i de viure si volem trobar l’altre. Ens ve a dir que si hom no viu la seva solitud existencial sense angoixa, una solitud que ni Déu mateix pot suprimir, ens fem incapaços de comunió amb Déu i amb els altres.

K. Jaspers, en el seu llibre sobre la Tragèdia ens diu que el fet tràgic de la vida és ànsia de llum defraudada. El fet tràgic afligeix l’home com a un ésser que anhela la llum. La travessia per l’existència és una marxa ascendent de l’obscuritat a la llum: des d’un desconegut fons opac l’home puja graó a graó a la consciència de la seva existència. Aquests graons, doncs, són els que ens descriu en el seu propi estil el poeta místic carmelità. Posem llum (sinceritat) en l’obscuritat del nostre cor i la serenor de l’esperit anirà creixent en el nostre interior. La llum l’hem d’estimar i cercar vingui d’on vingui. El Dr. Cardó deia que la veritat s’ha d’escoltar encara que la digui el diable. La metàfora no pot ser més hiperbòlica, ja que, segons Jesús, el diable, que és el pare de la mentida, és impossible que pugui dir la veritat. Però aquesta exageració ens ajuda a copsar la necessitat d’escoltar els altres sense prejudicis de cap classe.

Amb tot això volem dir que no ens podem acontentar amb una literatura carrinclona i de baix nivell intel·lectual, si és que volem copsar i entendre el missatge de sant Joan de la Creu i dels grans Mestres de l’esperit.